Blamiblog

Muroteràpia

Posted in Avatars brújula, Avatars socials by blami on 12 Setembre 2010

Aquest estiu, entre d’altres coses, he construït un mur de contenció.

No anava del tot a pel. M’havia preparat llegint un llibre.  Així que ja et pots imaginar que ho sabia tot al respecte…More about Muros de contención

De seguida em vaig trobar amb les primeres dificultats quan alguns veïns del poble començaren a dir que allò no era feina per nosaltres i, el pitjor de tot és que probablement tenien raó.

Per sort, d’altres veïns van oferir-me alguns consells més positius. El millor de tots va ser que no calia que refés tot el mur, només la part que havia caigut (uns 5 metres de llargada per prop de 2 d’alçada) Val sí, potser no et sembla gran cosa. Passem descuidadament al costat tants kilòmetres de murs de contenció quan fem excursions per la muntanya que no sembla que sigui res de l’altre món. Però aquest l’he pujat jo!

Més endavant, quan ja van veure que anava de debò la cosa, d’altres veïns van oferir-nos nous consells, ajudes, suport moral i fins i tot alguna dita com la de Petit à petit, l’oiseau fait son nid [1]. L’ajut més important va venir del David (un dels artistes del poble) quan ens va mostrar físicament com col·locar tres o quatre pedres. Va ser decisiu donat que jo no havia vist mai aixecar un mur i la distància entre la teoria del llibre i la pràctica és descomunal. Riu-te dels detalls d’implementació!

Així, durant prop de dues setmanes (la darrera molt extensiva) vaig estar aixecant el mur. No vaig estar sempre sol, per sort [2]. Les tasques consistiren en extreure la pedra del ciment i la terra del mur vell, ordenar la pedra en diferents mides, retirar les runes, fer una bona rasa, pujar el mur amb les pedres que va ser de maçoneria seca o sigui sense cap ciment, i finalment netejar suficientment perquè el Jesús (el pastor del poble) pogués passar bé amb el seu tractor.

La tècnica de pujar el mur presenta un cert nombre d’elements més o menys importants a considerar que, sovint, es fan incompatibles entre si. Et poso alguns d’exemple. No hi són tots (només els que recordo més vivament) ni tampoc crec que et serveixin de gaire per a pujar un mur si no n’has vist mai fer-ho a ningú, però potser t’ajuda a fer-te una idea.

  1. les pedres més grans van bé per a fer base però també per a fer pressió a dalt del tot. Per tant, millor no gastar-les totes a la base.
  2. les pedres que col·loquis han de quedar fixes fins al punt que puguis pujar-t’hi a sobre sense que es moguin. Si ho fan, cal calçar-les o bé canviar-les per una altra.
  3. és molt important que deixis pas a l’aigua (ex. de la pluja o la neu…) Si no ho fas, l’aigua trobarà el seu camí. De fet, això va ser el que va caure el nostre mur tan ben segelladet que el van deixar amb ciment. Fins i tot pots fer petits “ponts” de pedra en diferents llocs prop de la base del mur. Els ratolins també tenen dret a sostre digne…
  4. les pedres han de fer pressió cap endins.
  5. és important que la pedra que poses faci pressió directa sobre més d’una pedra.
  6. de tant en tant, posa una pedra llarga cap en dins del mur de manera que només es veurà una petita part de la pedra des de fora però aguantarà molt de pes. De tant en tant, posa’n una de llarga agafant moltes pedres del mur (especialment a sobre d’una llarga cap en dins)
  7. a mida que vagis pujant el mur, iguala la part del darrere del mur, preferiblement amb un material molt porós (com ara pedra o grava però no terra)  que permeti passar l’aigua. Ah! i és clar, intenta evitar el màxim possible que el pes del farciment recaigui sobre la pared externa del mur
  8. ajuda’t d’una guia perquè sinó pots fer que el teu mur segueixi unes línies indesitjables. A més a més, la guia ha d’estar ben posada i ha de considerar que el mur va tirant-se enrere en pujar. Tot i que vaig fer servir una guia amb cordes lligades als ferros que em va deixar el Jesús, no vam calcular-ho bé i vaig pujar-lo més a dins que l’original (això va suposar que sobrés una bona pila de pedra i que ara els veïns tinguin aparentment més terreny)
  9. les pedres poden tenir cara. Les de cara maca fan més goig que les de cara lletja o sense cara. Per tant, hauràs de fer servir les de cara per “donar la cara” i les lletges pel farcit. Jo no vaig conèixer aquest punt d’aspecte fins al final, per tant, el meu primer mur no ha quedat estèticament maco.
  10. a banda, la cara de la pedra no sol presentar-se en angle de 90º amb la base sinó que fa una mena de paral·lepíped oblic (amb totes les irregularitats imaginables). En aquest cas, és important evitar que la part de dalt de la cara sobresurti de la part de baix.
  11. per murs que han de suportar molt de pes o bé per llocs amb terres molt febles, potser has de preparar una bona base. El cas és que jo tenia molt clar que calia preparar uns bons fonaments com insistien al llibre, però sembla que és una pràctica relativament recent a la zona i alguns veïns me la van desaconsellar per innecessària (el temps dirà…)
  12. si me’n recordo d’altres ja els posaré…

Durant aquells dies, vaig perdre força habilitat per teclejar a l’ordinador. De fet, els meus dits i mans estaven adolorits i em costava fins i tot agafar la cullereta per donar-li les farinetes al meu nen. També em vaig cremar la pell dels braços pel fregament constant amb el mono de treball, i el clatell amb el sol que de 12 a 17 era difícil de suportar. Havia d’aixecar-me d’hora (prop de les 6) i acabar quan ja no s’hi veia res (prop de les 21) per a poder aprofitar al màxim les hores de llum sense calor. I és clar, també estaven els petits accidents com la “pedreta” que cau i et posa negres les ungles d’alguns dits del peu, els dits de la ma que es posen al camí del martell, el fragment de pedra que surt disparat a la cara, el tall al braç amb la pissarra…

Arribats aquí, pacient lector(a), potser et preguntaràs què pot empènyer a algú tant de ciutat com jo a aixecar un mur en comptes de contractar algun dels equips professionals disponibles i gaudir del meu estiu. Podria ser pels diners. És cert que ens en vam estalviar uns quants eurets, però no va ser la raó. Potser era per fer exercici i rebaixar els excessos de greix? també, però tampoc. Per l’orgull d’ensenyar-li a aquells que reien que no som pas els feblots de ciutat que es pensaven? En el meu cas no m’importa gaire tenir aquesta imatge i, de fet, des de la perspectiva d’una persona feta al camp, trobo que la descripció m’escau força bé. Per demostrar-me a mi mateix de que sóc capaç? tampoc no era pas l’objectiu.

El cas és que el vaig voler fer simplement pel goig de fer quelcom físic amb el meu esforç. Vaig gaudir enormement cada pas que vaig fer. No sé si et pots imaginar com és d’enriquidor el fet de treballar amb un material tan sòlid i a l’hora amb tanta variabilitat com són les pedres. Pensa-ho des de la perspectiva d’algú acostumat a que la seva feina amb “material humà” no li ofereixi pràcticament un feedback concloent, o bé a la intangibilitat i la lògica de la programació. La meva ment fluïa lleugera i fresca, saltironejant pels diferents temes importants-no urgents que mai tinc temps o energia per tractar.

Ara que el meu cos comença a recuperar-se de les “agressions”, només em queda la sensació de què aquest estiu he construït alguna cosa real, tangible i, potser, persistent al procés que el va crear.

És molt curiós el concepte de feina. Si m’haguessin hagut de pagar per fer allò segurament no ho hauria fet o hauria estat maldient cada minut. El més fort és que sóc conscient que es tracta d’una feina més dura (i segurament molt pitjor pagada) que la que faig habitualment. Un veí (arquitecte) em va oferir feina el darrer dia. Volia aixecar una paret similar al meu mur i no trobava qui li fes en sec. Com que pensava que m’ho deia de conya, li vaig dir és clar, per un preu mòdic… però vaig haver de tirar-me enrere quan em va respondre el preu no és el problema. Glups!

Una foto del meu mur:

  1. Aquesta és la part del mur que he aixecat.  Jo la veig plena de bonys i imperfeccions però alguns dels veïns em van fer notar que l’aspecte és molt semblant al dels murs antics de la zona. Suposo que això li dóna un cert valor tenint en comptes que aquesta estava feta per un autentic novato.
  2. Aquesta és una mostra de com era el mur antic. De fet, l’antic antic. El que va caure estava tot ple de ciment i com que no deixava passar l’aigua… va caure.
  3. el mono de treball que cremava els braços. El vam comprar al Lidl per menys de 10€ i, malgrat tot, ha demostrat ser molt resistent. A més, està ple de butxaques super xules per perdre-hi les eines.
  4. Guguelito sempre ha estat el meu principal admirador. Per ell sóc com el Manolito Gafotas per l’Imbècil
  5. si t’ha semblat que aquesta pared està a punt de caure, tens molt bona capacitat d’observació. De fet, una de les complexitats importants del projecte va ser pujar el mur sense tocar la paret del veí perquè no se’m caigués a sobre.

Doncs això, que si ets una persona amb un munt d’energia física però treballes amb persones o amb temes “eteris” i estàs fins allà de la feina que fas, et recomano molt efusivament que practiquis la muroteràpia. No et resoldrà la vida, és clar, però potser et donarà una nova perspectiva.


[1] Equivaldria al nostre de mica en mica s’omple la pica
[2] Aquí venen els crèdits/reconeixements/agraïments/com li vulguis dir. El fet és que han estat tan decisius que, si en tingués, em faria molta vergonya estar dient que és el meu mur: La Inés (cuñá) va fer un munt d’hores netejant-hi pacientment i meticulosa pedres del ciment i col·locant-hi, sense comptar el recolzament moral. La Sil també va dedicar algunes hores i es va quedar amb els peus negres per la brutícia que traspassava les seves xancles de riu i sempre es va mostrar convençuda de que ho aconseguiríem. És molt meritori el que van fer totes dues donat que el temps el van treure de l’atenció dels seus barrufets!. El David va ensenyar-me com col·locar les pedres de la part frontal (de fet, sense ell no ho hagués aconseguit mai), ens va proveir d’un tub de drenatge i un pic. El Jesús (el cabrer i formatger del poble) va col·locar i recol·locar algunes pedres, em va deixar els ferros per fer de guia, em va donar continus consells i ànims, i em va posar l’aspersor de l’aigua per refrescar una mica l’ambient (bé, de fet estava regant el seu camp de falç però els efectes secundaris també compten, no?)  El Toni (germà) va col·locar algunes pedres tot i que ell diu que no és digne de menció. El Jordito va venir una estona a l’hora de màxima calor a retirar terra amb la pala i va suar notablement la samarreta (sembla que va tenir-ne prou per fer-se’n una idea i va escollir encarregar-se d’altres tasques de la casa) La Meri i el Jokin potser directament no van ajudar gaire, però em van fer somriure més  d’un cop quan m’anomenaven “el rumano” (tot i que, per ser precisos, allà qui treballen fent aquesta feina són majoritàriament marroquins). El Jaume i el José Antonio em van donar molts consells i, també del sr. Ramón en vaig extreure’n bones idees. Ah! i com oblidar aquella tarda en que el poble pràcticament al complet va venir a veure les obres del mur? Potser aquella reunió no va ajudar gaire a pujar-lo però… quants cops has acaparat amb una feineta de bricolatge tota l’atenció d’un poble fins al punt de venir-la a veure?

Anuncis

5 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. cerratis said, on 12 Setembre 2010 at 23:27

    Pedazo muro que has levantado!!!

  2. blami said, on 13 Setembre 2010 at 22:02

    pa ke veas 🙂 ojalá aguante y lo veas

  3. cerratis said, on 14 Setembre 2010 at 21:40

    Eso espero!!! 😀

  4. pakman said, on 17 Setembre 2010 at 13:17

    Y yo me lo he perdido!!!
    Ciertamente, los informáticos nunca dejáis de sorprenderme…

    Por cierto, un muro de contención no es esto que has hecho. Esto que has hecho, es un muro, a secas. Un muro de contención, una vez hecho, debe contener, normalmente tierras, para que no caigan. Por lo tanto, un lado es visto, y el otro está lleno de tierra, que no cae. Eso SÍ que es difícil de hacer… (Por ejemplo, un terraplén, o laterales de carreteras…)

    En cualquier caso, aceptamos muro como trabajo de campo… y como algo no-informático…

    • blami said, on 17 Setembre 2010 at 13:23

      De hecho, el muro contiene tierra+piedras que llegan a una altura de unos 2 metros para que no caigan al camino. Por tanto no se trata de una mera pared con aire a ambos lados. Así que técnicamente diría que es un muro de contención.
      De todas formas, tienes razón, se trata de algo no-informático que de alguna manera libera (en lugar de contener) toda esa energía física que se encalla cuando estoy ante el ordenador. Así, ¿quizás mejor llamarlo un muro de liberación? 😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: