Blamiblog

Gàbia de micos

Posted in Avatars socials by blami on 27 Octubre 2009

Avui m’ha tocat guàrdia en horari ESO.

Arribo una mica d’hora. Així puc veure la mena de manifestació que s’ha format davant el centre. Han atropellat un alumne i d’altres s’han barallat. La policia ha tornat també avui per dissoldre la concentració. Les “criatures” estan animades. Va, diguem-ho: estan alterades més enllà de l’habitual.

Passejo pels corredors obrint les aules dels profes que encara no han arribat (ni ganes) demanant els alumnes que entrin. Després d’uns quants pero-profe la majoria accedeixen a fer-ho. Grups d’alumnes esperen entre crits i empentes desafiadores, a que el profe els deixi passar. Aquest deu estar provant alguna tècnica de contenció i els va fent passar d’un en un per que s’asseguin. Tranquil, em diu, són meus. Així que jo tranquil, marxo al següent grup.

Sembla que algú ha hagut de canviar de classe i els nens estan contents. Fan un xivarri impressionant al passadis. Però en entrar a classe és pitjor. Comencen a cridar-se entre ells davant la pissarra. El professor posa tota la seva voluntat en el asador i pretén aconseguir que s’asseguin. Tanquem la porta de la gàbia i l’aprenent de “domador” es queda tancat amb els micos. Haurà d’aguantar una mica menys d’una hora. Contenir-los. Sobreviure. Li dedico una mirada de llàstima i marxo amb la companya. Només sé moure el cap amb incredulitat.

Uns minuts de calma a la sala de professors abans que els alumnes expulsats vagin arribant. Venen sense feina a fer i com que estan entre amics, s’ho passen molt millor que a classe. Tot un incentiu.

Un nano te una ferida a la boca i em demana gel. Es veu que té algun problema amb les ortodòncies. Li proposem que truquem als pares i hi vagi al metge. Ens mira una mica espantat i ens diu que no cal, que s’estima més no sortir encara. Que no truquem als pares… Saps que passa alguna cosa però no saps què. I què fas? (…)

Arriba un altre. Una de les professores (més fent de mare que de docent) se l’escolta pacientment. S’ha barallat però l’altre ha estat el culpable. Ara bé, en sortir de classe ja se n’encarregarà. La companya li amenaça amb acompanyar-lo a casa si el veu que es queda a barallar-se. Ell somriu  vale profe. Amb el somriure acaba de pronunciar la frase lo que tu digas. El de la ferida a la boca corrobora la versió del nen i es queda una estona a xerrar amb la profa.

Unes nenes han “oblidat” el xandall a casa i no poden anar a gimnàstica. Així que es queden allà “treballant”. T’ho raonen molt bé: profe si no traigo la ropa no puedo. Les meves companyes, més experimentades, les envien a algun lloc i desapareixen.

La nena gitana que balla al mig de la classe arriba. I és clar, es posa a cantar i repicar la taula. A les companyes els hi fa gràcia. Jo no puc evitar mirar cap el sostre i respirar fons.

Un altre habitual arriba. Com sempre farà el que pugui per no fer res. És increïble que a classe no pugui aguantar una estona l’avorriment i aquí es pugui estar absolutament sense fer res. Li demano que si té feina i em diu que sí, estudiar per l’examen de socials. Li demano que m’ensenyi que intentarà aprendre i em mostra un mapa del món amb la distribució de climes. Li pregunto pels climes i, un cop vist que no els coneix, li demano pels continents. Europa, Àsia… Amèrica… … Àfrica i… Estats Units! Li apunto Oceania i em diu, aquest no em sona. Total que li poso al davant les normes del centre i un paper perquè les copiï. Em comença a demanar per com entrar en l’ordinador d’un altre per agafar-li un fitxer. Li dic que és quelcom il·legal però insisteix. També em demana com pot aconseguir un troyano. Li proposo que si escriu fins la norma 8, li explico. I es posa a copiar com un boig.

Un dels que es va barallar entra en escena. No pot anar a gimnàstica perquè ha de sortir del centre i l’esperen per estovar-lo. El faig seure lluny del expert en geografia. Em comença a dir profe duro profe duro fent un somriure i un gest d’OK americà. Li demano que vol dir, però només sembla saber respondre profe duro así profe duro.

La nena cantora continua el seu recital. Li demano que es mantingui en silenci. Em diu amb un ampli somriure que payo más simpático. Crec que no és irònica, només em veu com algú sense cap mena d’autoritat sobre ella. M’aixeco no profe no ya callo i demano ajut a les expertes. Arriba la cap d’estudis i està una estona amb ella.

Toca el timbre. Les amigues de la cantant la criden perquè surti. Les demano que no cridin. Em diuen (que “resalás”) hay profe que guapo eres mira, toca (assenyalant-se el pit) palpitaciones que tengo que estoy enamorá. Diria que no passen dels 13 anyets.

Surto amb el company a prendre alguna cosa (si més no, una mica d’aire) Però la congregació de nens a la sortida és espectacular. S’esperen a veure la baralla. Avui toca sang. La directora “sembla” que truca la policia. La policia “sembla” no respondre a la directora. Nanos que no són del centre intenten entrar-hi. Des de consergeria truquen la policia.

Sortim. Marxem a una cafeteria una mica lluny. Desconnectem i, en tornar, ja gairebé la normalitat.

No he fet ni un minut de classe i estic esgotat. I ara em toca fer la meva classe. Els alumnes, ara adults, comenten en entrar a l’aula com que els científics ja no fan més experiments, ja han deixat anar les bèsties.

Jo només vull que s’acabi les hores de classe i poder tornar a casa amb el meu mal de cap i les meves tribulacions.

Avui, els crits dels micos m’han fet perdre una mica més d’esperança en l’espècie.

The monkeys are listening? it might be at Monkey Island. Here at Monkey Cage they’re just yelp

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: