Blamiblog

Un projecte que comença des de fa… 60 anys!

Posted in Avatars socials by blami on 10 Desembre 2008

Sembla que avui fa 60 anys de la declaració universal dels drets humans.

Tenint en comptes tot el que ha passat (fins on podem saber) en tot aquest temps, m’atreveixo a resumir que l’únic que s’ha aconseguit amb aquesta declaració és empitjorar les coses. Ho dic perquè em sembla que tot plegat continua igual, que cada dia es cometen les mateixes atrocitats i amb la mateixa impunitat. Però ara, amb l’agreujant que, a sobre, t’estan violant els teus drets! Abans com que no “n’hi havia” no es podien violar… Sí, ja, el que acabo d’escriure és només un joc de paraules, però, avui penso que els drets humans no en són gaire cosa més.

Comença sinó pel primer: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” Si no fos un tema tan seriós, és que fa riure i tot. Per favor, que la Paris Hilton els ho expliqui als nens del carrer que tan ells com ella són iguals. De debó que algú es creu que 852 milions de persones amb gana poden fer ús de raó o consciència? I sobre els mateixos drets que em diràs? Recordo la frase de l’Eduardo Galeano a “Patas arriba” que deia la justicia es como la serpiente, sólo muerde al descalzo.

Penso que una de les raons per la qual no rutlla aquest tema és perquè només defineix una part dels “interessats”: els que tenen els drets. Però no en parla dels que tenen la obligació de garantir aquests drets. Clar, tothom pot veure-ho molt maco:  sí, sí, tothom tenim drets. Oh que bé! Què compasius tots! Però, com ho garantim això? La meva opinió és que tots, i no només els polítics o els mega-rics, tenim el deure de preservar aquests drets de tothom. Però qui de nosaltres no és culpable de que no es respectin? Què et penses? que algú que acapari més del que necessita està afavorint el respecte dels drets? o no serà ben al contrari? Com va dir el meu germà: per què nosaltres estiguem tan bé, molts ho han d’estar passant molt put.. d’això, molt malament. Qui estigui lliure de culpes, que premi la primera tecla (i jo continuo escrivint, malgrat no ho estic pas de lliure)

L’altra raó per la qual no funciona és, crec, perquè en el fons, no ens mereixem aquests drets. Penso que la nostra especie és patètica. Qualsevol, fins i tot el més míser humà, seria capaç de trepitjar els drets d’altri si tingués l’ocasió. Val, no conec totes les societats, però em crec que el concepte del narcisisme de la menor diferència del “Honor del Guerrero” del Ignatieff és una característica comuna nostra. Si no hi ha diferències amb els altres de la tribu del costat, ens les inventem. Si cal, el matarem perquè fuma cigarretes diferents de les nostres. Però, nosaltres anem primer.

Ara, al meu petit món (i probablement al teu) en parlen constantment de crisis. Ahir vam estar a una conferència a ESADE amb el nom de Management en tiempos de crisis. N’estava ple! Els ponents insistien en que això era símptoma de que la crisis era preocupant, si la gent s’estimava més anar-hi a la conferència que quedar-s’hi a casa veient el futbol. El problema bàsic, fins on vaig entendre, era que els consumidors havíem entrat en mode pànic i reproduíem un comportament irracional en el que deixem de consumir per por encara que ens ho podem permetre. Sembla que no és tan bo per a moltes empreses que les marques de distribució (o si vols blanques) estiguin guanyant tant de terreny. Clar, això representa retallades de plantilles, tancament d’empreses, gent al carrer sense feina. D’acord, és molt greu, però em paro a pensar en els 852 milions de persones (un 20% més que tots els europeus i els nord-americans junts) que passen gana cada dia, i les coses no em quadren. I no te m’emprenyis si ets una de les nombroses víctimes de les darreres EROs. Sé que socialment i psicològicament no és el mateix quedar-te amb un trist subsidi d’atur envoltat de gent que, aparentment, poden continuar gastant i gastant durant el Nadal, que ser un més d’una immensitat indefinida de persones que surten a la foto mentre un camió d’ajuda humanitària els hi lliura una bosseta d’arròs i una mica d’aigua, o fugint corrent abandonant les seves cases i el seu cercle de confiança per a salvar la vida en algun camp de refugiats.

Els drets humans estan torts…

Anuncis

2 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. cerratis said, on 11 Desembre 2008 at 0:51

    Creo que algo hemos ido ganando este tiempo… por ejemplo nuestros abuelos trabajaban todos los días de la semana (menos los domingos claro, que era de guardar) y ni se podían imaginar tener vacaciones!!! Poco a poco, se va cambiando el Mundo!!!

  2. moi said, on 11 Desembre 2008 at 14:45

    Gracias por tu comentario optimista 🙂 Me quedé un poco incómodo tras escribir un post tan desesperanzado.

    Supongo que tienes razón y que simplemente he redondeado a 0 la velocidad del cambio. Pero es que tienes que pasar taaaaantos ceros antes de encontrar un dígito significativo…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: